SANTS Poem by VLADIMIR KOPICL

El Sol és dins el cel i, d'això, en diem dia.
Però també hi és quan en diem nit.

Ahir vaig veure un rierol que buscava un conillet,
petit, tremolós, glaçat,
amb les potetes grises estremint-se,
però era a l'estiu i no el va trobar,
i no se'l va trobar més.
Què passarà a l'hivern?

Ni pal, ni pastanaga, ni fracàs, ni idil·li.
Potser ho anunciïn a la tardor, quan preparin l'informe definitiu.

També hi és la Lluna, no sap per què,
propera a la Terra i al cel, però lluny de tot
com si no tingués cap funció ni excusa.
Ni per perjudicar-se a si mateixa, ni per ajudar els altres.
Ni tan sols es veu bé, sembla oblidada,
així que la tapa un núvol o les arestes de les cases.
No viu del tot cívicament, sembla efímera
com l'eternitat fugaç, lluïssor somorta del fratricidi.

Tot això ens diu alguna cosa, però no té solució,
o és del tot mut com una estrada buida.

I demà, en lloc d'estrelles, hi haurà sants
i l'antiga volta celestial serà encabronada de brillantor,
omplerta d'una calor suau, una mica mal parida
perquè els sants no diuen res mentre no en rebin l'ordre.
Però qui els donaria l'ordre en aquella buidor deserta
on tot fora d'ells sembla una pantalla,
com un documental estúpid a l'ull fred del televisor.
Tota la pau en aquest univers és transparent com el vidre
que el conillet embruta amb la poteta en passar.

Potser en vindrà un altre, per netejar-lo amb la poteta,
o potser no vindrà. La fi no té equilibri.