Deixa que el vent
esgarrapi el son i que la veu
resti sotmesa.
I enfonsa els dits
en els records, en subtils
espires de claror
Són històries de debò,
les que conjuminen el temps,
j els sospirs es perden en l'aire.
I pels batents de les portes
s'escapen els crits.
La fugissera memòria
no computa més que fets,
no el tremolor; la por
del dir o el saber imprecís.
Traç lleu i persistent
que es grava lent sobre la pell.
Una cicatriu inesborrable.
El llum del menjador.
L'ombra de la mà
damunt del paper.
This poem has not been translated into any other language yet.
I would like to translate this poem